Exemples? Un de recent: una mestra i mare a la que segueixo a twitter explicava que els seu fill tenia qualificacions molt baixes amb "comentaris" del seu profe d'anglès i quan va anar en un intercanvi amb estudiants d'altres països va tornar amb el primer premi al domini de l'idioma.La mare, evidentment, blasmava d'un tal "professor".
Un altre cas? No se sap per quina estranya raó la meva filla va obtenir una nota molt baixa de la seva "tutora" en el Treball de Recerca de Batxillerat. Tan estrany va ser el cas que fins i tot el professorat es preguntava si hi havia algun error. Vam reclamar perquè teníem una anotació del mes anterior en què la "tutora" deia que seguia el treball amb normalitat i el director hagué de demanar a inspecció com resoldre-ho perquè mai s'havien trobat amb un cas semblant. La decisió salomònica seguí essent en contra l'estudiant sense ni esmentar que "potser" la professora s'havia equivocat. No s'havia equivocat, ho va fer expressament: la va castigar.
El que no entendré mai és què en treu un profe castigador d'una avaluació d'aquest tipus. Segurament els psicòlegs o els psiquiatres en podrien donar raó, però jo no ho entenc. Potser aquest acte d'autoritarisme fa sentir als mediocres més importants? menys mediocres?
Quines possibilitats de rectificació dóna una avaluació punitiva? Cap, és simplement un càstig per una acció passada que moltes vegades l'estudiant ni pot identificar. I quan es reben càstigs per causes desconegudes la reacció és protegir-se, retreure's, tancar-se per no rebre'n més perquè no saps perquè et castiguen. I si la cosa continua pot arribar a causar una deixadesa com a resposta a la pregunta Què faig malament perquè se'm castigui?
Jo crec en una avaluació que ajudi a l'aprenentatge, que destaqui els avenços, que engresqui a continuar, que indiqui els punts on cal insistir i millorar i que serveixi per a continuar l'aprenetatge i ajudi a crèixer com a persona. No que castigui.
Jo crec en una educació com la que descrivia no fa massa en Pedro Villarrúbia al twitter:
La vieja educación es un viejo dragón que no sabe volar. Sólo sabe echar fuego y asustar a los niños. Cada día.
A veces le pintamos el lomo, lo ponemos brillante, incluso limpiamos sus alas. Pero no sabe volar. Sólo pide su ración diaria y escupe fuego.
Porque para volar el dragón educativo ha de saber mirar hacia delante, ha de soltar el peso de muchos siglos.Y no sabe, no quiere o no puede.
Quizás, aunque volase, ese dragón educativo viejo y feo no nos sirve ya. Quizás necesitemos una educación ligera, brillante, como un pájaro.
Y quizás no sólo uno, sino miles de pájaros educativos diferentes, capaces de volar en todas las direcciones de cantar y buscar conocimiento.
A veces le pintamos el lomo, lo ponemos brillante, incluso limpiamos sus alas. Pero no sabe volar. Sólo pide su ración diaria y escupe fuego.
Porque para volar el dragón educativo ha de saber mirar hacia delante, ha de soltar el peso de muchos siglos.Y no sabe, no quiere o no puede.
Quizás, aunque volase, ese dragón educativo viejo y feo no nos sirve ya. Quizás necesitemos una educación ligera, brillante, como un pájaro.
Y quizás no sólo uno, sino miles de pájaros educativos diferentes, capaces de volar en todas las direcciones de cantar y buscar conocimiento.
Entrades
2 comentaris:
Entre els dos feu uns posts genials :-) Potser podríeu col·laborar més (o ja ho heu fet i no m'he assabentat? XD)
Qué delicia de post... pese a lo grave que es el tema. La evaluación como forma de acoso. Conozco un caso en el que un profesor, rabioso porque no podía demostrar que una alumna había copiado presuntamente en el examen, la hizo levantarse en medio de la clase, la señaló con el dedo y la acusó delante de todos. No la llevó al Jefe de Estudios, puede que no tuviera forma de demostrar su sospecha: le bastaba con avergonzarla delante del grupo.
Ay... en todas partes hay "castigadores".
Pedro, haznos un post sobre "Cómo entrenar a nuestro dragón" para que se convierta el pájaro ligero y trinador que deseamos.
Publica un comentari a l'entrada